L’extrema dreta en un periodisme global i immediat

El nou model periodístic i comunicatiu del segle XXI ha facilitat el discurs de les formacions d’extrema dreta

Manifestante de extrema derecha con un megáfono
Manifestant en una convocatòria d’extrema dreta a Alemanya. Font: Pixabay

Per Marc Cases Balcells

“Les xarxes socials i canals de missatgeria digital s’han confirmat com a excel·lents aliats dels moviments populistes de tot el món” afirma Salvador Enguix en un article a La Vanguardia. Així, l’extrema dreta té presència en vint-i-dos parlaments de la Unió Europea i en cinc d’ells governa. A Espanya, la recent irrupció de VOX  a les corts andaluses i, posteriorment, al Congrés amb 52 diputats ha suposat que el partit dirigit per Santiago Abascal esdevingués un actor polític més en l’escena mediàtica, adquirint un alt grau de visibilitat i notorietat. La seva aparició ha fet que tots els mitjans -en major o menor mesura- n’haguessin de parlar. Per tant, com es tracta un partit que defensa uns postulats ideològics eminentment intolerants, intransigents i decimonònics? 

Les claus del seu auge

La tecnologització del periodisme i la comunicació política és l’element clau de la paulatina incursió dels partits ultradretans a l’esfera política. No obstant això, els discursos d’aquests partits troben el seu espai gràcies a la crisi econòmica del 2008 i, sobretot, els refugiats. Mitjançant la capitalització de valors com l’honor, la identitat i la tradició -cultural i religiosa- evoquen un retorn a temps pretèrits de manera idealitzada, proposen mesures reduccionistes a problemes complexos i, freqüentment, busquen un enemic a qui culpar dels problemes socioeconòmics de l’època.

Així, en base una doctrina cridanera, groguenca i generadora de titulars xocants aconsegueixen endinsar-se en portades, titulars i editorials, fet que condiciona l’agenda setting dels mitjans i, a més a més, marca el discurs polític liberal i de centredreta. A més, la creixent digitalització i la cultura del clic -cada vegada més arrelada en la política- han generat un escenari eminentment favorable pels discursos simplistes de 280 caràcters.

 “És una comunicació que, amb poc esforç, mitjançant la provocació, aconsegueix una gran viralitat” afirmava l’activista Simona Levi en una conferència al Col·legi de Periodistes de Catalunya. Per tant, l’adjectiu que se’ls aplica a l’hora d’informar és essencial per diferenciar-los d’altres partits que, tinguin les idees que tinguin, estan centrats en el tauler polític i no exhibeixen un ideari radicalitzat i exaltat. Per consegüent, quan un mitjà decideixi dir o no ‘extrema dreta’ o ‘ultraconservadors’ suposa un posicionament editorial del mateix. Cal remarcar també que, de retruc, en cas d’ometre el concepte, suscitaria un blanqueig de les seves creences. 

Mitjans públics i eines de verificació

Per altra banda, també hi juga un paper important el tractament que en fan els mitjans públics a Espanya. Es descriu, en els informatius, a VOX com un partit d’extrema dreta a Televisió Espanyola? La resposta és no. Tot i això, sorprenentment, sí que es denomina Salvini com a ultraconservador i extremista. Pel que fa a altres mitjans públics -de caire autonòmic- com TV3 i EiTB sí que se’ls descriu com a ‘extrema dreta’. Probablement, TVE té un nínxol d’audiència que aglutina, potencialment, votants del partit ultraconservador, mentre que tant a la televisió catalana com la basca, els teleespectadors d’ambdós canals que siguin simpatitzants del partit son comptats. Segurament, això es deu a causa de la poca representació de VOX a aquests dos territoris i l’ínfima possibilitat d’identificació (llengua i perspectiva nacional) que tenen els seus votants envers les dues corporacions audiovisuals autonòmiques.

Conseqüentment, neix la dicotomia ètica que ens planteja que és moralment més adient, si parlar-ne i denominar-los com a ‘extrema dreta’ o, altrament, invisibilitzar el seu discurs i apartar-los del frame en què el mitjà delimita la realitat. ‘És contraproduent’ assegura el cap de política de Catalunya Ràdio, Joan Rusiñol. Això, segons ell, donaria peu a un enfortiment del seu discurs victimista.

Tanmateix, si bé és cert que existeixen nombroses eines de fact checking i de verificació, resulta improbable que la correcció d’una informació falsa tingui més repercussió i rebombori que la propia notícia original. Això es deu a que aquesta última està preparada per ser objecte de milers de clics. Per tant, la labor d’innovació periodística avui en dia -entre moltes altres- es basa en tenir la capacitat de desmentir qualsevol missatge i informació falaç i, el més difícil, poder arribar a un públic igual o major que la peça informativa falsa.

A continuació, algunes de les empreses dedicades a la verificació dels fets:

Conferència al Col·legi de Periodistes de Catalunya sobre com tractar l’extrema dreta als mitjans

Finalment, cal veure que no només a Espanya l’auge de l’extrema dreta té un estret vincle amb el tractament que n’han fet els mitjans, sinó que també al Brasil, amb Bolsonaro i les fake news, o als Estats Units, amb Donald Trump i la potenciació del seu missatge amb tuits digeribles ràpidament, que calen en l’electorat i fomenten la cultura del click. Per tant, és bo entreveure la inequívoca funció del periodisme com a quart poder en determinats casos o com a contrapès dels grans oligopolis. Però també com a altaveus sempiterns i col·laboradors necessaris de la inoculació de missatges polítics que condicionen sobre què ha de pensar la societat.